(Article basat en la conferència «les arrels invisibles de l’autoexigència… i com començar a desfer-les» realitzada a la Biblioteca de la Sagrera)

Totes tenim, d’una manera o altra, una veu interna que ens diu que ho hauríem d’haver fet millor, que no n’hi ha prou, que hem de poder amb tot. Però… d’on surt aquesta veu? I, sobretot, per què costa tant fer-la callar?

L’autoexigència és una estructura apresa. Una estratègia que un dia ens va servir per sentir-nos acceptades, valorades o protegides… però que ara sovint ens esgota i ens allunya de nosaltres mateixes.

• D’on surt la veu de l’autoexigència?

“L’autoexigència no neix de la voluntat de ser millor, sinó de la por de no ser suficient.”

• La ferida de buscar acceptació.

Moltes vam créixer amb el missatge (explícit o subtil) que: érem més estimades quan ho fèiem bé. Rebíem atenció quan érem responsables, educades, “bones nenes”.
Si fallàvem… hi havia silenci, desaprovació o comparacions.

A partir d’aquí, sense adonar-nos-en, vam acabar creient que:
“Perquè m’estimin, he de fer-ho perfecte.”
“Perquè em valorin, no puc fallar.”
“He de demostrar constantment que puc amb tot.”

Aquestes frases externes, amb el temps, es van convertir en veu interna.

• Comparacions i perfeccionisme apresos.

Potser et comparaven amb germanes, companyes o altres persones. Potser et deien “ets la responsable”, “ets l’exemple”, “tu ets la que sempre et portes bé”.

Sense voler-ho, vas aprendre que només hi havia una opció segura: fer-ho molt bé. Sempre.

• La veu crítica interior.

La veu que exigeix, que pressiona, que jutja… no ha aparegut sola. És una construcció de moltes veus del passat: família, escola, cultura, entorn.

• Com parla, aquesta veu?

“Hauries d’haver fet més.” “No pots fallar.” “T’has de demostrar.” “No descansis encara, no t’ho has guanyat.” I com més la creiem, més s’enforteix.

Et proposo un primer exercici per treballar això: Identificant la veu exigent.

Tanca els ulls un moment i pregunta’t:
Quina frase exigent em dic sovint?
– “No ets suficient.”
– “Haig de fer-ho millor.”
– “Això no ho pots fer malament.”
– “Què pensaran de tu si t’equivoques?”

I ara afegeix-hi una pregunta més:
A qui s’assembla aquesta veu? A un pare? Una mare? Una mestra? Una mirada social? Fer aquesta pregunta no és per culpar ningú —és per entendre d’on ve i comprovar que no és teva.
Quan identifiques que aquesta veu no és genuïnament teva, comença a perdre poder.

Com es manifesta l’autoexigència en el dia a dia?

L’autoexigència no només viu al cap. Es manifesta en tot el que fem i en com ens tractem.

• Senyals habituals:

– Dificultat per descansar sense sentir culpa.
– Sensació constant de “no arribo”, “no és suficient”.
– Por de decebre o de fallar.
– Control excessiu i dificultat per delegar.
– Autojudici constant.
– Incapacitat de celebrar èxits perquè “podria ser millor”.

Conseqüències invisibles:

– Esgotament emocional i físic.
– Ansietat.
– Baixa autoestima.
– Irritabilitat o tristesa freqüent.
– Relacions més rígides, amb poc espai per a l’error.

Aquí et deixo un segon exercici: La llista silenciosa.

Recorda dues situacions recents en què et vas exigir massa. Per a cada una, respon mentalment:
– Què esperava de mi mateixa en aquell moment?
– Què li hauria dit a una persona estimada si hagués estat en la mateixa situació?
– Com em vaig parlar a mi? Amb duresa? Amb comprensió?

Aquest contrast és revelador perquè massa sovint som molt més exigents amb nosaltres del que ho seríem amb qualsevol persona estimada.

Com començar a desfer l’autoexigència?

Desfer-la no vol dir deixar de cuidar-te, ni deixar de créixer. Vol dir fer-ho sense càstig, sense por, sense aquella pressió eterna.

1. Detecta la veu exigent (i posa-hi distància)

Quan aparegui, digues-te: “Això és un pensament. No és un fet.” Els pensaments no són ordres.

2. Cultiva una veu interna compassiva

Com li parlaries a un nadó que està aprenent a caminar? Amb paciència, tendresa, respecte. Aquesta és la veu que necessites practicar per a tu.

3. Redefineix el teu valor personal

Valem per al que som, no pel que fem. No ets el teu rendiment. Ni la teva productivitat. Ni el teu “fer-ho perfecte”.

4. Atura el “sempre has de donar més” i aprèn a reconèixer l’“això ja és suficient”.

Perquè no cal superar-te constantment. I descansar no és opcional: és part del teu benestar, no un premi per haver rendit prou.

Una frase nova per cuidar-te

Escull una frase perquè t’acompanyi quan la veu exigent aparegui:
– “Avui ja és suficient.”
– “Ho estic donant tot, no necessito donar més.”
– “Mereixo descans i respecte.”
– “Em parlo amb amor, no amb exigència.”

Escriu-la en una nota al mòbil o en un post-it visible. Repetir-la és començar a educar una nova manera de parlar-te.

Per acabar

Desfer l’autoexigència és un camí profund, lent i molt transformador. “Deixar d’autoexigir-te no és abandonar-te —és començar a estimar-te sense condicions.”

Si has sentit que aquest article et toca, que parla de tu, que reconeixes aquesta veu exigent que et pesa…

No cal que facis aquest procés sola. A Acompanya’t treballem precisament això: acompanyar el teu procés de deixar enrere la duresa i construir una relació més amable i sostinguda amb tu mateixa.

Si vols començar aquest camí acompanyada, escriu-nos.