Totes tenim aquella veueta dins el cap que ens qüestiona gairebé constantment. Ens diu que no som prou, que no en sabem, que millor no ho intentem, que què pensaran de nosaltres, etc. Aquest “crític interior” ens boicoteja quan estem a punt de fer un pas cap endavant o de confiar en les nostres capacitats. Però… i si no calgués fer-lo callar, sinó entendre’l i posar-lo al seu lloc?

Què és el crític interior?

És aquella veu que apareix just abans de fer alguna cosa nova o important. Et diu coses com:
– “Ara no t’emboliquis amb això.”
– “Ja no tens edat per fer-ho” o «encara no tens edat per fer-ho.»
– “No ets tan capaç com la resta.”

És una veu que t’impedeix avançar, però no perquè et vulgui mal. De fet, la seva funció original era “protegir-te” de possibles fracassos, ridículs o rebuigs. Però quan pren massa poder, paralitza.

Per què apareix?

El crític interior es construeix en la infància, quan rebem missatges negatius (directes o subtils) que qüestionen el nostre valor. Missatges com “això no és per tu”, “calla i obeeix”, o “només si et portes bé et valorarem” es graven a foc. I també quan sentíem com els adults de referència malparlaven d’altres persones.

Els infants volen sentir-se acceptats i valorats per la seva família. Per això, absorbeixen i repeteixen tot allò que creuen que agrada als adults que estimen.

També s’alimenta d’un entorn exigent, comparacions constants o traumes no resolts. Amb el temps, aquesta veu esdevé un filtre des del qual interpretem tot el que ens passa.

El problema de creure tot el que pensem

Dir-te mentalment “No em vull fer il·lusions perquè em faré mal” no és realisme, és una renúncia anticipada a la felicitat.

Et deixo una reflexió:

Pitjor que equivocar-te, és no permetre’t intentar-ho. I sé, per experiència pròpia, que sovint costa molt intentar-ho; per això sempre recomano començar a fer passes petites i amb coses que resultin més fàcil, així, de manera progressiva podem anar pujant de nivell.

Els pensaments automàtics del crític no són “veritats”. Són només això: pensaments. I es poden qüestionar, transformar o ignorar.

Quatre passos per reduir el poder del teu crític interior

1. Identifica’l.
Quan et critiquis per dins, para atenció. Pregunta’t: «Aquesta veu, soc jo… o és el meu crític?»
Observa el to, les paraules i com et fa sentir. Amb la pràctica, aprendràs a reconèixer-lo i anirà perdent força.

2. Dibuixa’l i ridiculitza’l.
Una pràctica poderosa és donar-li una forma absurda: dibuixa’l com un monstre ridícul. Imagina’t que parla amb veu estrident o exagerada. Això t’ajuda a prendre distància emocional.

3. Qüestiona’l amb compassió.
En lloc de barallar-te amb ell, pots fer-li preguntes:
D’on he après aquest pensament?
Aquest pensament m’ajuda o m’ensorra?
Això, li ho diria a una amiga que estimo?
Hi ha evidències que sigui cert?
I sobretot: “Què intentes dir-me? Vols que t’escolti o que et faci cas?”

4. Actua igualment
La millor manera de desmuntar el crític és demostrar-li que s’equivoca. Si et diu “No t’hi acostis”, ves-hi. Si et diu “No ets prou bona”, prova-ho igualment. L’acció és la clau per silenciar-lo.
Jo acostumo a dir-li: «Moltes gràcies per avisar-me. Sé que em vols protegir, però ara, soc una persona adulta i per això, ho intentaré».

Entrenar una veu interna més amable

La veu del crític no desapareix del tot, però pots amplificar la veu de l’autocompassió.
Com?
-Reconeix les teves fortaleses (fes-ne una llista).
-Tracta’t com tractaries la teva millor amiga.
-Evita entorns plens de judici o comparació.

I si provessis avui de parlar-te millor?

El teu valor no depèn de fer-ho tot perfecte. Depèn de com et tractes quan no surt com esperaves. De fet, sense errors no hi ha aprenentatge.
T’has fixat amb la paciència que tenim amb els infants quan comencen a caminar i cauen un munt de cops abans no es poden deixar anar del tot? Aquesta és la paciència que necessitem aplicar-nos per a nosaltres mateixes sempre que iniciem una nova activitat. És entendre que per fer bé una cosa nova, trigaré un temps més o menys llarg, en fer-la bé i que abans no arribi a assolir el nivell que vull, m’hauré d’equivocar uns quants cops.

Et deixo una frase per recordar:
“Tracta’t com tractaries la persona que més estimes.”

Vols aprofundir en aquest treball?

Si et sents atrapada pel teu crític interior, potser és el moment de deixar-te acompanyar. En grup o en procés individual, podem transformar aquesta veu i construir una autoestima més saludable.

Escriu-nos i en parlem.