(Article basat en la conferència “Com deixar de viure segons les expectatives dels altres” realitzada a la biblioteca de la Sagrera)

Massa vegades vivim pendents d’agradar. Fem coses per rebre aprovació externa, per no decebre, per encaixar… i, sense adonar-nos-en, ens anem allunyant de nosaltres mateixes. Però per què ens passa això que ens fa patir i ens allunya de qui realment som?

D’on neix la necessitat d’agradar?

De petites, moltes vam aprendre que fer el que esperaven els adults de nosaltres tenia recompensa: un elogi, una mica més d’atenció o d’afecte, etc. Quan això passava, ens sentíem visibles. Quan no, sovint hi havia silenci, desaprovació o distància emocional.

Un infant fa qualsevol cosa per no perdre l’amor dels seus adults de referència. No és una elecció conscient: és una qüestió de supervivència emocional. Els infants no poden valdre’s per si sols, i això els fa profundament vulnerables a l’abandonament. Quan no hi ha un entorn que accepti l’infant tal com és i l’acompanyi a desenvolupar-se de manera autèntica, aprèn a adaptar-se. A ser qui creu que ha de ser per continuar sent estimat.

Així, sense adonar-se’n, comença a construir un personatge. Si això no es revisa, aquesta adaptació infantil es converteix en un patró adult que condiciona decisions, relacions i la manera com ens tractem.

I és precisament per això que cal mirar-ho: per entendre com ho portem a dins… i com podem començar a transformar-ho.

La ferida de la infantesa: la por a l’abandonament

Quan rebem amor només si complim expectatives, interioritzem una creença profunda i sovint inconscient: “Si no faig el que s’espera de mi, em deixaran d’estimar.”

Aquesta ferida fa que, d’adultes, continuem buscant validació externa i ens costi molt prioritzar-nos. I això afecta a qualsevol tipus de relació: parella, familiars, d’amistat o laborals.

La por a ser rebutjades o abandonades per ser qui som ens fa créixer amb una màscara per agradar. Però aquesta màscara pesa molt… i arriba un moment que ja no la podem sostenir.

Vull compartir amb tu tres exercicis que, si els practiques, t’ajudaran a treballar aquesta ferida.

Exercici 1: tres paraules clau

Pensa en una situació —recent o no— en què hagis actuat per agradar o per por al rebuig. Ara escriu tres paraules que descriguin com et vas sentir.

Identificar què sents és sempre el primer pas per començar a alliberar-te de les expectatives dels altres i reconnectar amb la teva veu.

Respira profundament i agraeix-te aquest gest d’honestedat amb tu mateixa.

Com ens afecten les expectatives dels altres?

Viure pendents del que s’espera de nosaltres té un cost alt, encara que sovint sigui invisible:

• Ens fa prendre decisions que no ens representen.
• Ens allunya del que realment som.
• Ens fa sentir que mai és prou: ni el que fem ni el que som.
• Genera culpa, frustració i una autoestima fràgil.

Imagina’t un pastís molt alt, amb molts pisos. Cada pis és una expectativa: de la família, de la feina, de la parella, dels amics. Arriba un moment que el pastís és tan alt que ja no veus la base. Ja no veus qui ets tu.

Exercici 2: què necessito jo?

Tanca els ulls un moment i pregunta’t: “Si ningú tingués cap expectativa sobre mi… què voldria realment per a mi?”

Ara fes-ho pràctic:

• Escriu totes les expectatives que sents que et pesen.
• Deixa la llista reposar una nit.
• L’endemà, numera-les segons l’impacte que tenen en tu.
• Dibuixa un pastís amb tants pisos com expectatives vulguis treballar.
• A dalt de tot, posa la primera que vols començar a revisar.

Treballa-les d’una en una. Quan una ja no et pesi tant, torna a dibuixar el pastís amb un pis menys.

Veure com el pastís es va fent més petit proporciona una sensació real d’alleujament i t’ajuda a continuar.

Com començar a agradar-te a tu (i no només als altres)

Deixar de viure segons les expectatives dels altres no vol dir deixar d’estimar, ni de tenir en compte els vincles. Vol dir no abandonar-te a tu.

Algunes claus importants:

• Prendre consciència que moltes expectatives són veus de fora, no la teva veu autèntica.
• Acceptar que la por a decebre és humana, però no ha de dirigir la teva vida.
• Aprendre a posar límits amb respecte, també cap a tu mateixa.
• Prioritzar allò que et fa sentir en pau i connectada amb qui ets.
• Donar-te permís per equivocar-te: l’error també és aprenentatge.
• Entendre que prioritzar-te no és egoisme. És responsabilitat emocional.

Exercici 3: la teva veu pròpia

Escriu una frase que et pugui acompanyar quan notis que actues per agradar als altres. Una frase que et recordi qui vols ser per a tu.

Alguns exemples:

• “Avui decideixo ser fidel a mi mateixa.”
• “Puc agradar-me a mi abans que als altres.”
• “No necessito ser perfecta per ser estimada.”

Llegeix-la sovint i amb autocompasió. Aquesta és la veu que val la pena anar alimentant.

Per acabar

Viure segons les expectatives dels altres t’allunya de la teva llibertat. Recuperar la teva veu és un procés, però també és un regal profund que et fas a tu mateixa. Quan comences a prioritzar-te, a posar límits i a cuidar-te, recuperes el teu poder intern i la capacitat de viure d’una manera més honesta i plena.

Si aquest tema t’ha ressonat i sents que vols treballar-lo amb més profunditat, no cal que ho facis sola.

A Acompanya’t oferim espais individuals per revisar aquestes ferides, desfer patrons d’autoabandó i construir una relació més amable amb tu mateixa.

Escriu-nos i en parlem.